Economia i societat

A la Conferència de l’OMC a Doha s’ha decidit que els països poden legislar en benefici de la salut pública. Les multinacionals farmacèutiques actuen com un lobby decisiu a l’hora de mantenir els seus privilegis, com prohibir la producció i venda de genèrics que abarateixen considerablement el preu del fàrmac. Després d’algunes victòries dels països del Sud, l’OMC permetrà la producció i exportació de medicaments més barats. També hi ha la possibilitat de reduir el temps de durada de protecció de les patents farmacèutiques. 

En el present quadern s’estableix un símil entre el que guanyen anualment els nord-americans i una desfilada que dura una hora. Una altra variable és l’alçada dels qui desfilen. Molt baixets si tenen ingressos molt baixos i altíssims els qui obtenen guanys exorbitants. Tenint en compte que els de salari mitjà farien 1.80 metres, passaríem dels pocs centímetres que fan els més pobres als 108.000 metres que faria l’home més ric. Una forma de mostrar la desigualtat,  creixent exponencialment, als Estats Units i a la resta del món.

La banca ètica permet invertir els nostres estalvis en productes respectuosos amb els drets humans i fer préstecs a persones a les quals un banc tradicional no prestaria mai diners. Es mou, habitualment, en l’àmbit del cooperativisme. Ha de ser rendible financerament i socialment. Un dels primers bancs va ser el Grameen Bank, Bangladesh,  que es caracteritza per oferir microcrèdits a persones sense recursos. A Catalunya, un exemple de banca ètica és Oikocrèdit Internacional. 

Reflexió sobre el 0,7% d’ajuda al desenvolupament. El document demostra la misèria que representa dedicar al desenvolupament el 0,7% del pressupost nacional. I malgrat ser una misèria, la majoria dels estats no el compleixen. Espanya difícilment ha passat del 0,2 o 0,3. Els més generosos són els països nòrdics. Tampoc les comunitats autònomes i els ajuntaments són més generosos. Les grans capitals a la cua i les comunitats que s’ auto administren al davant, com Euskadi i Navarra. I cal saber també on van a parar els diners i en quines condicions.  

El bengalí M. Yunus, doctorat en economia als EEUU, va promoure al seu país el préstec de microcrèdits mitjançant el Grameen Bank. 10.000 organitzacions de tot el món han seguit el seu exemple. Préstecs a curt termini que no  passen dels 400 € i a persones a qui la banca tradicional no prestaria. Una forma de no sentir-se exclosos. Però el microcrèdit, útil per a persones pobres, no pot treure als països de la pobresa. Un altre tipus d’organització, la Comunitat d’Autogestió Financera, no només presta sinó que ajuda a gestionar els ingressos. 

Les crisis no esclaten de cop. Es produeixen bombolles que van creixent, si no s’aturen a temps, fins que esclaten. El capitalisme acostuma a patir, cíclicament, crisis. Ens hauríem de preguntar què és el que falla en el sistema econòmic mundial. Tothom sabia què estava passant amb el mercat immobiliari a Espanya i Espanya va estar a punt de ser rescatada. Les crisis s’haurien de superar amb l’esforç de tots, però que aquest esforç no recaigui, sovint a base de retallades, sobre el sector més feble de la societat. 

Tica Font denuncia el tràfic d’armes i la posició d’Espanya en el rànquing mundial, vuitena, amb un 3% del total. Una part d’aquest tètric comerç es realitza amb països amb conflictes armats o que no respecten els DDHH, el que està prohibit per la UE. Un comerç que tant pot ser legal com il·legal. Encara que sigui legal, les exportacions estan sotmeses a la Llei de secrets oficials. A EEUU, segon exportador després de Rússia, el Congrés ha d’aprovar les exportacions, a diferència d’Espanya, on els diputats tenen vetada la informació. 

Mitjançant diversos exemples, els autors indiquen les causes que provocaren la gran crisi del 2008 en endavant. Bombolla immobiliària, hipoteques “subprime”, “paquets” constituïts per actius financers amb més o menys risc, inversió de capital en fons d’inversió o retorn de pisos per hipoteques impagables. Tota una enginyeria financera interbancària que afectà el món, en major o menor grau, i, a més a més, una manca de confiança en el sistema financer que portà a una reducció del consum i a un increment de l’atur. Fins quan?

El debat sobre la fiscalitat és el debat sobre el concepte d’equitat i sobre el model de societat que volem configurar. En un moment on cada cop més gent està patint les conseqüències socials d’aquesta crisi, creiem indispensable portar al centre de l’escenari la necessitat de desenvolupar un model fiscal just, ambiental i solidari.

L’ensenyament social de l’Església ha estat des de sempre molt crític amb determinats aspectes del sistema econòmic capitalista declaradament abusius i injustos. Cal recuperar aquest ensenyament moral precisament en un moment on la humanització de l’economia és del tot inajornable.