Teologia

«El cristianisme ha de donar raó de la seva esperança a qui li ho demani, siguin quines siguin les circumstàncies històriques i l’estat d’ànim amb què culturalment afronti el futur. Però en cap cas les característiques, favorables o no a l’esperança intrahistòrica, poden condicionar el contingut de la virtut teologal de l’esperança, perquè depèn exclusivament de la promesa de Déu». És d’aquesta esperança cristiana i de les seves raons que ens parla F. J. Vitoria en aquest deliciós quadern, un quadern que pot donar-nos una mica de llum en temps d’incertesa i de foscor.

L’església sinodal ens crida a un canvi profund com a institució, però sobretot personal. El canvi, la conversió personal, no afectarà solament la nostra manera de ser Església, sinó que afectarà més directament i primàriament la nostra manera de viure el cristianisme, o si ho volem precisar més, la nostra manera de ser cristians. La sinodalitat és una realitat eclesial, però té un sentit humà que, sovint, ens passa per alt. D’això ens parla Cristina Inogés, laica i teòloga, que ha viscut des de dins amb veu i dret a vot aquesta XVI Assemblea del Sínode 2021-2024. 

Publiquem en format de quadern virtual aquest text pòstum i inèdit d'en Víctor Codina, que va acabar d'escriure uns mesos abans de la seva mort, gairebé com un testament. No és fàcil assenyalar el gènere literari d'aquest quadern. És història de la teologia des del Concili Vaticà II (1962-1965) fins al dia d'avui. Però no és una simple història sistemàtica dels seixanta anys del postconcili, sinó una teologia narrativa i personal. Són pàgines en les quals narra la trobada amb diverses persones i col·lectius que simbolitzen diversos moments de l'Església postconciliar.

Aquest quadern parla d’una trobada apassionant: la de Crist i el cristianisme amb la cultura i les cultures. Una trobada complexa d’on ningú en sortirà igual: ni la cultura serà la mateixa després de trobar-se amb l’Evangeli, ni el cristianisme roman intacte en relacionar-se amb la cultura. No tan sols es tracta de reconèixer com l’Esperit de Jesús està actiu i present en la cultura, ni de la funció crítica que hi té sempre l’Evangeli. El mateix misteri de Crist converteix el cristianisme en una religió de diàleg, necessitada de l’alteritat de l’altre, mai del tot completa.

Les interpretacions d’en Víctor ens ofereixen llum per desxifrar els enigmes de fets i situacions molt diferents que ens afecten avui. Amb tot, a més, la seva mirada lúcida i la seva aguda interpretació esdevindran també per a nosaltres una lliçó i una iniciació a la  lectura dels signes dels temps i de la nostra realitat per moure’ns amb més claredat enmig de les sempre inèdites situacions en què necessàriament ens haurem de trobar. Perquè «cal recuperar l’Esperit», ens diu en Víctor, i ell ens ensenya a descobrir com l’Esperit segueix actuant avui i sempre, però «des de baix».

Aquest quadern busca aplicar l’ensenyança bíblica al gran imperatiu de la nostra hora històrica: la defensa dels oprimits i víctimes de la història (“els pobres”), que acostumem a designar com a justícia social. És intenció de l’autor al llarg d’aquestes pàgines mostrar que la justícia no és només un imperatiu o un moralisme dels profetes, sinó també una ensenyança i un consell dels savis.

La paraula «reconciliació» és un terme polisèmic que pot ser abordat des de perspectives diverses: religiosa, ètica, política i jurídica. L’autor es centra en aquest text en la perspectiva religiosa i en la versió cristiana, situant-se clarament en la posició de les víctimes. D’allà en sorgeixen les preguntes que recorren totes aquestes pàgines: hi ha un Déu que reconciliï i ens reconciliï amb les víctimes del nostre món? Si és que sí, com és aquesta reconciliació?, en què consisteix?, com ens concerneix als cristians?

En aquest quadern ens hem adreçat a algunes persones per tal que ens expliquin les seves experiències i ens en donin testimoni. Uns testimonis de vida que ens conviden a descobrir la fe des de la justícia.  Uns testimonis que esperem que motivin a pensar, però també a establir un diàleg amb el lector: un diàleg personal i íntim que ajudi a buscar en la pròpia existència aquest camí de fe que és regal i alhora invitació a viure en plenitud.

L’autor proposa en aquesta reflexió deu motius que justifiquen la implicació de les religions en el debat mediambiental. Són motius que ofereixen claus de lectura de les declaracions religioses dels últims anys i alhora estratègies per a la transformació personal, institucional i social. Es tracta de la dimensió profètica, ascètica, penitencial, apocalíptica, sacramental, soteriològica, mística, sapiencial, comunitària i escatològica que travessa l’experiència espiritual de la humanitat.

La qüestió de la dona i del femení torna a escena, tant en el món seglar com en l’eclesial. ¿És perquè les dones assumeixen papers destacats en un món convuls, violent i bellugadís? ¿És perquè el papa Francesc reprèn aquest tema una i altra vegada? Sigui pel motiu que sigui, en aquest moment, quan el món, com un tot, es troba immers en la violència i afronta tants problemes econòmics, polítics i socials, hi ha la sensació més o menys estesa que la dona pot ser una protagonista important en els processos de canvi.