Drets humans

En l’actualitat, el món s’enfronta a una amenaça nuclear sense precedents, la situació de més tensió des de la Segona Guerra Mundial. Les armes nuclears, al costat de la crisi climàtica, són dues realitats connectades que s’influeixen mútuament i que constitueixen un risc existencial per a la vida i el planeta, com han evidenciat multitud de recerques. Enfront d’això cal unir esforços per reivindicar el compliment dels tractats i aconseguir que la dissuasió nuclear sigui una realitat del passat. 

La indiferència enfront del sofriment aliè s’ha convertit en una actitud amb carta de normalitat en les societats contemporànies benestants. Mirar cap a un altre costat; anestesiar-se a base de consum compulsiu d’experiències, d’objectes, de sèries de Netflix; passar sense mirar ni aturar-se... Aquesta actitud és el revers d’un sistema que precaritza i accelera les nostres vides. No hi ha temps ni espai per a la interrupció, per aturar-nos i ajupir-nos a acompanyar i alleujar el sofriment aliè, o per posar-nos dempeus i alçar la veu contra les causes que el provoquen.

La majoria de joves africans que migren a Europa no poden obtenir visats, la qual cosa provoca que els desplaçaments s’hagin de fer al marge de canals legals i amb un cost econòmic i uns riscos molt elevats. El trànsit és ple de víctimes de la migració que perden la vida intentant-ho. Entre les persones que aconsegueixen arribar a Europa, hi ha dones, algunes de les quals mares, que arriben a les costes canàries amb fills petits nascuts al seu país d’origen o concebuts durant el viatge. Constitueixen un perfil molt poc conegut, amb característiques i necessitats específiques.

Aquest quadern presenta els efectes que té per les persones migrants una de les institucions més fosques i discutides de la nostra política migratòria. Com bé els defineix l’autora «Els CIE són la “visibilització invisible” de la política de la por: vàlvula d’escapament en època de crisi i, al mateix temps, font de sotmetiment social». Al final, la conclusió principal és que el mal no són els altres (els emigrants irregulars), sinó la nostra manera d’articular el «nosaltres» en els CIE. 

Què podem dir per tancar l’any que no sigui banal?, com triar les paraules per no caure en el desànim i el nihilisme?, com sostenir l’esperança? Davant del devessall de realitat no ens podem quedar impassibles. No podem. Toca, sens dubte, analitzar la realitat, intentar comprendre-la, formar-nos per saber el que se’ns acosta i sobretot, deixar-nos (com)moure per ella. Tot això requereix voluntat i esforç, però no hi ha fugida possible ni ajut que pugui venir de l’evasió i l’immobilisme.

El 24 de juny de 2022 passarà a la història com un dia infame. Aquell matí van morir desenes de persones  i més de cent van resultar ferides, tot plegat mentre intentaven travessar les tanques frontereres que separen Nador (Marroc) i Melilla (Espanya). Les imatges dels seus cossos amuntegats, com si fossin animals, ens han quedat gravades a les retines.

Hi ha coses que no estan al nostre abast i menys ara, però sí que està al nostre abast escoltar i estar molt atents a la realitat que ens va arribant. I aquesta realitat ens demana que ens situem al costat de les persones, que ens atansem a qui pateix i que ho fem amb urgència desplegant l’ajuda que sigui necessària per a qui ha de deixar casa seva sense saber si hi podrà tornar.

Visibilitzar «conflictes oblidats» s’emmarca en l'ntent de descentrar la mirada i posar el focus en situacions que s’escapen de la immediatesa i que requereixen ser visibilitzades perquè no caiguin en l’oblit. En aquestes pàgines que venen hi trobareu cinc articles extensos que ressegueixen les causes, el desenvolupament i els possibles esdeveniments futurs de cinc països en conflicte. Parlem d’Hondures, el Iemen, la República Centreafricana, el Sàhara Occidental i Myanmar.

Els drets humans es troben en un moment de passió i mort: vulnerats arreu, i qüestionats tant per determinades posicions polítiques de caràcter xenòfob i autoritari, com per sectors que els consideren un instrument de colonització i d’homogeneïtzació cultural. És per això que necessiten ser posats de nou en valor, potser a partir d’una redefinició en profunditat. L’autor d’aquest quadern traça les línies que hauria de tenir aquesta redefinició que anomena “resurrecció”.

Denúncies i exigències de l’Associació Pro-Drets Humans de Tarifa. Denúncia de les màfies que cobren quantitats exorbitants als migrants que intenten arribar a Espanya creuant l’estret, de l’elevada xifra de morts en intentar-ho i de la violència exercida per l’estat espanyol en no acceptar-los. Exigència de derogació de la llei d’estrangeria, d’obrir fronteres, de no discriminar per nacionalitat, en definitiva, exigència d’actuar humanament. El paper acaba preguntant-se on son els assassins i qui pagarà per tantes víctimes innocents.