La indiferència enfront del sofriment aliè s’ha convertit en una actitud amb carta de normalitat en les societats contemporànies benestants. Mirar cap a un altre costat; anestesiar-se a base de consum compulsiu d’experiències, d’objectes, de sèries de Netflix; passar sense mirar ni aturar-se... Aquesta actitud és el revers d’un sistema que precaritza i accelera les nostres vides. No hi ha temps ni espai per a la interrupció, per aturar-nos i ajupir-nos a acompanyar i alleujar el sofriment aliè, o per posar-nos dempeus i alçar la veu contra les causes que el provoquen. Com reaccionem davant el dolor dels altres?, què ens ancora a la inacció?, en què ens fixem o no parem esment?, a quins clams responem?, quin és l’imperatiu humà que no estem escoltant?