Conflictes bèl·lics

«En un context internacional cada vegada més dramàtic, la guerra a Ucraïna corre el risc de convertir-se en una guerra “oblidada”. Tanmateix, el nostre deure és no permetre que caigui en el silenci, no només mantenir viu l’horror davant els esdeveniments tràgics, sinó, sobretot, involucrar a tots els  responsables i a la comunitat internacional en la recerca de solucions pacífiques». (Papa Francesc, 3 de gener de 2024)

En l’actualitat, el món s’enfronta a una amenaça nuclear sense precedents, la situació de més tensió des de la Segona Guerra Mundial. Les armes nuclears, al costat de la crisi climàtica, són dues realitats connectades que s’influeixen mútuament i que constitueixen un risc existencial per a la vida i el planeta, com han evidenciat multitud de recerques. Enfront d’això cal unir esforços per reivindicar el compliment dels tractats i aconseguir que la dissuasió nuclear sigui una realitat del passat. 

La indiferència enfront del sofriment aliè s’ha convertit en una actitud amb carta de normalitat en les societats contemporànies benestants. Mirar cap a un altre costat; anestesiar-se a base de consum compulsiu d’experiències, d’objectes, de sèries de Netflix; passar sense mirar ni aturar-se... Aquesta actitud és el revers d’un sistema que precaritza i accelera les nostres vides. No hi ha temps ni espai per a la interrupció, per aturar-nos i ajupir-nos a acompanyar i alleujar el sofriment aliè, o per posar-nos dempeus i alçar la veu contra les causes que el provoquen. Com reaccionem davant el dolor dels altres?, què ens ancora a la inacció?, en què ens fixem o no parem esment?, a quins clams responem?, quin és l’imperatiu humà que no estem escoltant?

Visibilitzar «conflictes oblidats» s’emmarca en l'ntent de descentrar la mirada i posar el focus en situacions que s’escapen de la immediatesa i que requereixen ser visibilitzades perquè no caiguin en l’oblit. En aquestes pàgines que venen hi trobareu cinc articles extensos que ressegueixen les causes, el desenvolupament i els possibles esdeveniments futurs de cinc països en conflicte. Parlem d’Hondures, el Iemen, la República Centreafricana, el Sàhara Occidental i Myanmar. I ho fem de la mà d'autors que ho coneixen bé perquè hi han nascut, hi han viscut o hi han treballat durant temps en projectes de cooperació. 

Estem assistint aquests dies a un nou brot de la guerra, extremadament desigual, entre Gaza i Israel, i es pot afirmar que la victòria militar està assegurada per endavant. En aquest cas, però, el conflicte no provocarà refugiats, perquè, a diferència d’altres casos, la població civil de Gaza no té on anar. El control total de les seves fronteres per part d’Israel i l’interès d’Egipte d’evitar ser un altre Líban acollint els palestins converteixen aquesta regió en una presó per als seus habitants.  

Els dies 10 i 11 d’abril del 2019, es va dur a terme un recés espiritual a la Casa Santa Marta (el Vaticà) amb els líders sud-sudanesos Salva Kiir i Riek Machar, principals caps visibles del conflicte al Sudan del Sud. El recés va concloure amb la presència del papa Francesc, qui va fer una crida a la pau, però d’una manera tan especial que ha donat la volta al món: es va agenollar i va besar els peus dels líders responsables del conflicte, un a un sense excepció. En aquest Paper es van desplegant els diversos significats d’aquest gest, a l’hora que s’explica que per entendre’l cal llegir-lo des de la profunda tradició cristiana de la Noviolència.

Dones israelianes i palestines treballen conjuntament des de fa anys per assolir la pau a Palestina. En carta al Parlament Europeu demanen ser escoltades. Davant la incapacitat dels homes per a resoldre conflictes, són les dones les qui aporten seny a la dura realitat del Pròxim Orient. Clamen pel respecte als drets de totes les persones i el dret a gaudir dels recursos de la seva terra. Volen que els seus fills tinguin estat, dignitat i drets, no que lluitin per ells. Volen ser escoltades. Volen ser llavor de pau. 

Davant els atemptats de l’11-S, reflexionant críticament, constatem que no existeix la seguretat total, que tots els morts són iguals, independentment de color, religió o nacionalitat, que no es tracta de la lluita del bé contra el mal, que no hi ha una superioritat moral d’uns, que per cert varen llençar la bomba atòmica i varen ensinistrar torturadors i dictadors llatinoamericans, sobre altres, per molt fonamentalistes que siguin, que si assassines, tortures, menysprees, la història et passarà factura.  Segons Galeano: “...fonamentalistes religiosos i fonamentalistes de mercat... comparteixen el mateix menyspreu per la vida humana...”.

El Consell Directiu de CiJ reflexiona sobre la situació basca. Partint de l’afirmació que la sobirania d’un poble és un dret legítim, s’afirma que aquest dret no pot dur a assassinar éssers humans. La qüestió basca no tindrà una solució estrictament policial. Un 50% dels bascos es consideren fonamentalment bascos i l’altre 50% espanyols en major o menor grau. En una situació així cal diàleg. Encara més quan, en els orígens del conflicte, hi ha les ofenses al poble basc inferides pels governs espanyols. 

Els atemptats de l’11-S han posat l’Islam d’actualitat. I una pregunta habitual ha estat perquè alguns musulmans estan disposats a matar indiscriminadament i fins i tot a suïcidar-se per aconseguir els seus propòsits. Tot és fonamentalisme o també hi ha pensadors oberts al diàleg? Jaume Flaquer, amb deu preguntes i respostes, ens ajuda a tenir una visió correcta de l’Islam, des de la jihad a l’Umma o des de les causes del fonamentalisme a les diferents maneres de  veure Jesús.