Església

Poc després que en 2017 el Me too denunciés la violència contra les dones en el món civil, el moviment feminista va esdevenir també una veu profètica dins l’Església. Diverses iniciatives eclesials han anat vertebrant una resposta a la ferida i el patiment que genera la discriminació estructural. I el març de 2020 ja teníem al carrer noves manifestacions públiques a favor de la dignitat i la igualtat de les dones a l’Església.
Sense intel·ligència pastoral no es pot captar el potencial regenerador d’aquests moviments. 
 

L’església sinodal ens crida a un canvi profund com a institució, però sobretot personal. El canvi, la conversió personal, no afectarà solament la nostra manera de ser Església, sinó que afectarà més directament i primàriament la nostra manera de viure el cristianisme, o si ho volem precisar més, la nostra manera de ser cristians. La sinodalitat és una realitat eclesial, però té un sentit humà que, sovint, ens passa per alt. D’això ens parla Cristina Inogés, laica i teòloga, que ha viscut des de dins amb veu i dret a vot aquesta XVI Assemblea del Sínode 2021-2024. 

Les interpretacions d’en Víctor ens ofereixen llum per desxifrar els enigmes de fets i situacions molt diferents que ens afecten avui. Amb tot, a més, la seva mirada lúcida i la seva aguda interpretació esdevindran també per a nosaltres una lliçó i una iniciació a la  lectura dels signes dels temps i de la nostra realitat per moure’ns amb més claredat enmig de les sempre inèdites situacions en què necessàriament ens haurem de trobar. Perquè «cal recuperar l’Esperit», ens diu en Víctor, i ell ens ensenya a descobrir com l’Esperit segueix actuant avui i sempre, però «des de baix».

Nicaragua està vivint una particular i cruenta passió amb motiu de la persecució del règim d’Ortega contra l’Església catòlica. La presència de la noviolència al país per part de la societat civil, i en faccions de l’Església catòlica, és per al cristianisme testimoni de la mort i resurrecció de Jesús Crist entre el poble nicaragüenc. 

«Per què ha estat tan difícil per a l’església catòlica acostar-se a les persones LGTBIQ+? Per què l’Església està tan endarrerida respecte de les organitzacions seculars, i fins i tot d’altres esglésies, que han fet que aquesta comunitat se senti més benvinguda? I per què l’església és tan lenta a l’hora d’intentar ajudar i protegir un grup de persones que sovint corre el risc de sofrir assetjament, pallisses i violència? Per què és tan difícil per als catòlics veure les persones LGTBIQ+ com a fills estimats de Déu?

Parlar de desigualtat avui és parlar de segregació territorial. Si en l’època de més efervescència antifranquista molts professionals d’esquerres, militants de partits i cristians de base vivien o tenien presència diària i permanent als barris obrers, avui l’extrema dreta hi guanya posicions perquè el discurs i les  preocupacions dels partits i activistes d’esquerra se senten completament allunyades de la seva realitat. La distància física s’ha convertit en distància emocional, cultural i simbòlica, una situació que només es podrà revertir tornant als barris.

Poques persones com el jesuïta Víctor Codina van viure i participar d'una manera més intensa del Sínode de l'Amazònia que el Papa Francesc va convocar el 2017, que es va celebrar a Roma el 2019 i que oficialment es va concloure el febrer d'aquest 2020 amb la publicació de l'Exhortació apostòlica post-sinodal Estimada Amazònia.

La qüestió de la dona i del femení torna a escena, tant en el món seglar com en l’eclesial. ¿És perquè les dones assumeixen papers destacats en un món convuls, violent i bellugadís? ¿És perquè el papa Francesc reprèn aquest tema una i altra vegada? Sigui pel motiu que sigui, en aquest moment, quan el món, com un tot, es troba immers en la violència i afronta tants problemes econòmics, polítics i socials, hi ha la sensació més o menys estesa que la dona pot ser una protagonista important en els processos de canvi.

El context de la realitat migratòria i de refugi a nivell mundial, en tant que “signe dels temps”, no pot quedar al marge de la reflexió teològica. Sorgeix des d’aquesta necessitat la Teologia de les migracions, una disciplina nova que arrela amb la tradició bíblica i el magisteri. És a partir d’aquesta mirada profunda que l’autor del quadern ens planteja les cinc cruïlles més importants per al moment actual: la de la identitat, la de la dignitat, la de la justícia, la de l’hospitalitat i la de la integralitat.

No es pot entendre l'Europa d'avui sense la Reforma del segle XVI i la figura de Luter. Aquell conflicte va anar més enllà de l'àmbit religiós i va posar de manifest l’existència de dues cultures, dos models de relacions socials, dues maneres d’entendre la política i el poder i, fins i tot, dos models econòmics. Molts d’aquells debats que van configurar l’inici del Renaixement tornen a ser els grans debats d’avui, en una societat europea tan perplexa com la d’aleshores.