Església

Aquest quadern és una iniciació a recuperar allò més medul·lar de la tradició teològica sobre els sagraments. Despullant-los de moltes adherències innecessàries, destaca el que a l’autor li sembla més bàsic per a avui i capaç de revifar la lànguida vida sacramental del moment. Dues parts, una de més teòrica que l’altra, acompanyaran el lector a endinsar-se en el món dels sagraments.

Des de fa anys s’ha anat instal·lanten la consciència de la nostra societat la convicció que una profunda crisi afecta l’Església catòlica. Per a uns, això vindria a confirmar la fi del cristianisme. Per a d’altres, seria el que hom ha anat qualificant com “hivern eclesial” (K. Rahner), “retorn als baluards”1, cop d’estat dels anomenats “teocons”, o, reprenent una castissa expressió teresiana, “tiempos recios”.

La propietat no és un robatori, sinó un «existencial humà». Però aquest tret tan humà ha esdevingut mil vegades un robatori gràcies a una ideologia que partia tant de l’absolutesa amb què s’afirma l’ésser humà en la Modernitat i en la seva capacitat de domini, com dels discursos legitimadors del propietarisme, particularment del de Locke. Deslegitimar aquesta ideologia és, doncs,  una de les tasques més importants i més urgents.  La visió cristiana de la propietat  que es proposa en aquest quadern, ofereix una oportunitat amb la vista posada a trobar nous camins ètics en un món menys injust.

La comunitat cristiana en els seus orígens era una comunitat enmig d’un Imperi culturalment plural, on primer va ser tolerada, després perseguida i finalment arribar a tenir durant segles un estatus oficial. Actualment les esglésies cristianes, i d’una manera particular el catolicisme i el protestantisme, es troben enmig d’una societat plural on han de conviure amb altres religions i sobretot amb altres conviccions ètiques. Això ens obliga a replantejar moltes coses.

El moviment de Capellans Obrers ha sigut una de les experiències més importants i originals de l’Església del Segle XX. Aquest quadern vol ser un homenatge als qui van participar d’aquella aventura i van patir la duresa inherent a la vida laboral, la pobresa, l’anonimat, així com l’aïllament i la desconfiança per part de molts dins i fora de l’Església. Un camí com aquest, només podia ser fruit d’una profunda vivència espiritual de l’evangeli.

Ningú dubta ja que bufen vents de canvi, la força i la profunditat dels quals tot just comencem a entreveure. En aquest context, l’Església es troba davant el dilema d’optar pel replegament o respondre a la invitació d’escoltar la veu de l’Esperit de Déu, que es manifesta en molts signes. L’autor explora alguns d’aquests signes, i anima a una renovació profunda que faci de la mateixa Església llavor i signe d’esperança per al nostre món. 

Vivim a un ritme tan accelerat que un esdeveniment de fa 50 anys fàcilment pot quedar enterrat en l’oblit si no es fa un esforç per recuperar-ne la memòria. Aquest quadern més que una crònica vol ser una reflexió sobre el significat present i futur d'un Concili que va intentar canviar l'Església.

La Gaudium et Spes és de ben segur el document del Concili Vaticà II que aporta més novetat. A partir de la seva lectura l’autor va desgranant els tres àmbits en els quals l’església podria oferir la seva bona nova a un món ferit: la justícia, la pau i la integritat de la creació. I és que avui per avui resulta inimaginable una Església desvinculada d’aquelles grans qüestions que afecten la vida de milions d’éssers humans. 

Presentem aquí algunes de les raons que van inspirar Ignacio Ellacuría, jesuïta, filòsof i teòleg, rector de la UCA, home de pau, agut analista polític. El seu compromís el va dur, a una mort martirial que hauria pogut evitar, però ell va optar per estar fins al final al costat de les majories oprimides, treballant per una pau justa i aportant a la causa de l’alliberament el seu extraordinari bagatge intel·lectual.

Quatre teòlegs a partir de diferents arguments bíblics, teològics i eclesiològics, conflueixen cap a la necessitat d’una aplicació del principi de misericòrdia en el cas dels divorciats tornats a casar que, sense treure pes al valor de la indissolubilitat matrimonial, doni a l’acollida i a la comunió una major centralitat.