Pot ser justa una guerra?

Davant la brutalitat, la rapidesa i la contundència en la reacció és sovint compresa i, fins i tot, exigida com a necessària des de molts sectors de la societat. El nivell de resposta davant d'una acció violenta pot arribar a ser entès com a una acció de justícia, atorgant el paper de jutge a aquell que la imparteix, d'acusació a qui l'aprova i de jurat a qui és capaç de mirar amb ulls complaents les conseqüències que comporta. La irrupció a la convulsa escena internacional de l'Estat Islàmic ha remogut les consciències del món occidental. L'extrema i teatral violència que, en nom de l'Islam, aquesta branca expulsada de Al Qaeda practica sembla haver relegat a segon terme la difícil situació a l'Orient Mitjà, deixant pas a un clam unànime. Es demana una resposta contundent a l'amenaça de la gihad islàmica que terroritza el món. Es demana una guerra, ja que ara seria justa. Però, com de justa pot ser una guerra? Està justificat parlar de justícia quan es parla de la màxima expressió de la violència? Què i qui justifica una guerra? Quins són els fonaments bíblics i teològics d’aquesta doctrina? Què en diuen la filosofia i els drets humans? En una nova jornada de reflexió plantejada des de Cristianisme i Justícia, Xavier Alegre (biblista, teòleg i professor de Teologia de la Facultat de Teologia de Catalunya), Josep Maria Esquirol (filòsof i professor de la Universitat de Barcelona) i Domènec Valls (cap del departament de Teologia moral de la Facultat de Teologia de Catalunya) van analitzar amb deteniment tots els racons d'un debat amb milers d'arestes. Fent una mirada a les Escriptures, Xavier Alegre va recordar que cal contextualitzar qualsevol escrit, ja que "un text fora de context no es més que un pretext". A l'Antic Testament, l'entorn marca l'experiència de la lectura, va recordar Alegre, destacant que la violència era usada en aquell moment com a punt de partida per "establir un estat", per "donar identitat", ja que aquesta "es fa forta quan es té por". Existeixen tres moments clau entorn el concepte de violència a la Bíblia segons Xavier Alegre: Quan el Poble de Déu participa de la violència, quan aquest desemmascara la violència i quan proposa la no violència com a estil de vida alternativa. És per això que "la relectura de què és el que Déu vol l'hem de fer des de Jesús", va recalcar el professor de teologia, recordant que "Jesús es mostra sempre en contra de qualsevol tipus de violència". A nivell filosòfic, Josep Maria Esquirol va matisar que, per considerar una guerra com a justa, implica la idea de "justícia", concepte intrínsecament relacionat amb el bé. És, per tant, més comprensible parlar de "justificable", entenent que la guerra forma part del gènere de la violència. Des d'un punt de vista social i polític, "la lògica dels pobles incorpora la violència de forma universal, tant a nivell estructural com a nivell personal". Des de l'Estat, que és l'únic ens que té el monopoli de la violència física legítima, es tracta d'establir unes normes i uns comportaments per contenir el conflicte. Aquest, però, sembla inevitable, sobretot en una situació on la igualtat (tot i ser teòrica) s'enfronta amb l'escassetat de recursos. És aquí on Esquirol es va referir a la idea de la religió, que, sent vertadera, es mostra sempre i de forma inexorable a les antípodes de la violència. Per ser vertadera, una creença ha de ser lleugera, sense moltes argumentacions. A més a més, des del punt de vista religiós, el Cristianisme suposa un nou inici en aquesta relació de conflictivitat inherent a l'esser humà, ja que aporta la idea del "sacrifici", una "lògica de donació, de gratuïtat", i, en definitiva, "de sensatesa".  L'ideal cristià, però, "xoca amb la realitat de la vida",  va recordar Domènec Valls. Tot i estar inclòs en el catecisme, es en aquest xoc on ressorgeix la idea de guerra justa, compresa com una forma de "minimitzar els estralls de la violència". Citant a Sant Tomàs d'Aquino, una guerra és justa quan intenta pal·liar una injustícia evident i greu que doni motiu a una legítima defensa. Aquesta defensa, però, només es pot donar quan: fracassen totes les solucions pacífiques possibles; declara la guerra el sobirà; hi ha fundades esperances de guanyar; la situació resultant del conflicte armat no sigui pitjor que la que hi havia abans ni que el mal que es tracta de derrocar. D'aquesta manera, més que guerra justa caldria incorporar la idea de defensa justa. Allunyats, així, de la idea d'una causa justa, Domènec Valls destacà que cal resoldre "la confrontació entre la inevitabilitat de la guerra i el desig de la pau". Des d'un punt de vista moral i cristià, no val la idea de "si vols la pau, prepara la guerra", ja que és un concepte ancorat en un equilibri de terror, de por. "Si vols la pau, prepara la pau". El debat, necessari i enriquidor, va tenir una profunditat insondable. La complexitat del panorama internacional actual, sobretot en un Orient Mitjà perdut en un conflicte etern ideat sovint molt lluny de les seves fronteres, fan impossible determinar l'acció definitiva a emprendre davant la barbàrie. Ja no només és l'Estat Islàmic, és la cultura de la por perpètua. De moment, però, la personificació d'aquesta brutalitat té nom i cognom. La postura occidental de mostrar-se contrariat entre l'ideal de la no violència i la idea d'una guerra justa sembla condemnar a les víctimes a una actitud més heroica del que nosaltres mai seriem capaços: la de perdonar, mostrar-se compassius amb el seu torturador. Les víctimes demanen ajuda, clamen una mà i cal valorar amb prestesa una resposta.  Calen estratègies transformadores, defensar de forma justa tota vida humana assumint sempre tota responsabilitat de les nostres acciones. Abans, però, es necessiten més debats com el plantejat a CiJ, només així es pot entreveure l'abast de l'esser humà, les implicacions de les seves decisions i la importància d'una mirada al costat transcendent de cadascú, una mirada a Déu per trobar la clau.(Crònica de Carles Villalonga)