Ètica/Moral

La comunitat cristiana en els seus orígens era una comunitat enmig d’un Imperi culturalment plural, on primer va ser tolerada, després perseguida i finalment arribar a tenir durant segles un estatus oficial. Actualment les esglésies cristianes, i d’una manera particular el catolicisme i el protestantisme, es troben enmig d’una societat plural on han de conviure amb altres religions i sobretot amb altres conviccions ètiques. Això ens obliga a replantejar moltes coses.

El relat del bon samarità no ens diu només què cal fer respecte al proïsme, sinó que també ens indica com cal fer-ho. La narració ens proposa un itinerari pedagògic de l’acció caritativa, un full de ruta per a l’exercici de la solidaritat tremendament útil per aquells moviments de resistència global ocupats en la tasca d’esbossar el mapa d’un altre món possible, des de les víctimes.

L’ètica de la sol·licitud ha estat sovint ignorada per l’ètica tradicional que l’ha relegat a l’àmbit domèstic o privat, i l’ha adscrit exclusivament a les dones. En un món ferit per la pobresa i les desigualtats, es fa necessari recuperar una visió cristiana que articuli la justícia i la cura dels altres i de la Terra, i que ens mobilitzi per a la transformació social. Això és precisament el que fa la teòloga Lucía Ramon en aquest quadern. 

Sens dubte vivim un moment de crisi, un moment idoni per preguntar-se quin tipus de societat i de món volem construir. Moment, en definitiva, en el qual se’ns exigeix la lucidesa necessària per saber percebre les possibilitats emergents que podem trobar en la realitat present. Les crisis són, doncs, un toc d’atenció per canviar de rumb i edificar un món sobre unes altres bases. En aquest quadern s’apunten quines poden ser aquestes bases i el paper que les religions haurien de jugar en la construcció d’un nou ordre mundial.

El gran repte de la humanitat pel segle XXI serà afrontar les conseqüències derivades del  canvi climàtic. A l’hora d’afrontar això, no tothom es troba ni en la mateixa situació de risc ni tampoc amb els mateixos recursos. A la injustícia existent s’hi afegeix doncs ara una injustícia fruit del canvi climàtic que amenaça la supervivència de milions de persones.

La llibertat és difícil de descriure -no se’n pot parlar ... almenys amb precisió- però es pot reconèixer amb facilitat: quan constatem que algú fa servir la seva llibertat, es desperta dins nostre un no sé què que ens la fa reconèixer i que ens invita a usar la nostra.  

El treball condiciona les nostres vides. Ja des de l’escola ens preparem per a un futur professional, que probablement abastarà bona part de la nostra existència fins a la vellesa. El mateix ritme del calendari pivota sobre les jornades laborals, necessàries perquè la societat pugui avançar. Com viure aquest fenomen amb un mínim de coherència?

La Gaudium et Spes és de ben segur el document del Concili Vaticà II que aporta més novetat. A partir de la seva lectura l’autor va desgranant els tres àmbits en els quals l’església podria oferir la seva bona nova a un món ferit: la justícia, la pau i la integritat de la creació. I és que avui per avui resulta inimaginable una Església desvinculada d’aquelles grans qüestions que afecten la vida de milions d’éssers humans. 

El capitalisme ha impregnat tant el nostre dia a dia (el treball, les relacions socials, la idea de felicitat...), que una alternativa a aquest sistema només es pot construir partint d’aquesta quotidianitat. L’autor es pregunta així, que aporta la fe cristiana com a proposta de vida, i com aquesta fe hauria també d’enriquir-se a partir de les propostes de transformació profunda que sorgeixen arreu. Un diàleg seré a partir del respecte i l’obertura, poden acabar desembocant en una inesperada revolució que ajudi a superar la situació actual.

Quatre teòlegs a partir de diferents arguments bíblics, teològics i eclesiològics, conflueixen cap a la necessitat d’una aplicació del principi de misericòrdia en el cas dels divorciats tornats a casar que, sense treure pes al valor de la indissolubilitat matrimonial, doni a l’acollida i a la comunió una major centralitat.