Ètica/Moral

Segrest, tothom entén el que significa. És apropiar-se d’algú o d’alguna cosa, fer desaparèixer algú o alguna cosa, amb un interès. El segrest de la veritat, doncs, què vol dir? Què ha desaparegut? La veritat. I aquesta desaparició dona lloc a l’absència de veritat, a la postveritat. Si ens han robat la veritat, el que queda és allò que ve després de la veritat. I això, si ho pensem, és estrany. En certa mesura, és una opció pitjor que la de la simple mentida.

Vulnerabilitat, vinculació (per la nostra mútua dependència i solidaritat) i responsabilitat (o vigilància) són la base de la nostra condició d’humans i la clau per al nostre desenvolupament. Aquestes inicials (Vs) ens haurien de servir com una guia per llegir bé el nostre present i actuar d’una manera alhora universal i pràctica, tant a la feina com en tots els camps de la vida. Potser aquesta sigui la gran lliçó de la pandèmia. 

Aquest quadern s’inspira en les reunions dels últims cursos del Grup de Professionals de Cristianisme i Justícia. En la primera publicació 

Iniciem el 2021 amb la vista posada en el final de la pandèmia. Sembla que ara la pregunta ja no és sobre quan s’acabarà tot plegat, sinó sobre com ho farà i com serà la vida després d’aquest temps intens. La imminència de la vacuna –almenys per als anomenats països del Nord– ens fa creure que podrem tornar a la mateixa rutina d’abans. Pel camí, però, el virus de la pobresa continua fent estralls. Haurem après alguna cosa del temps que hem passat confinats? Aprofitem aquest moment per aturar-nos i revisar allò que hem viscut.

Aquesta publicació, en paraules del autor, vol contribuir a elaborar el nou paradigma de la vulnerabilitat, un paradigma crític amb els relats que han configurat la cosmovisió occidental de l’autosuficiència i l’oblit del cos. Partint d’un moment deconstructiu previ el quadern proposa crear retòriques «somatopolítiques» que, des de la semàntica universal de la vulnerabilitat, posin en el centre de la praxi social l’exigència ètica de la responsabilitat i la reivindicació política de la cura.

En aquest quadern l’autor recull la resposta que ha generat la Covid-19 en la classe política i econòmica i les conseqüències que són el preludi de crisis futures. Perquè, més enllà de la pandèmia, es necessari abordar amb urgència els aspectes del nostre sistema social i econòmic que caldria posar en qüestió, per preveure i evitar que nous episodis com el que estem vivint es tornin a produir en un futur no gaire llunyà.

El coronavirus ha agafat la humanitat a contrapeu. La mort, tan aliena a l’experiència quotidiana de l’autoproclamat primer món, s’ha convertit de nou en un esdeveniment proper i terriblement dolorós per la forma com s’ha produït. Tot i haver afectat de manera molt diferent, és el primer mal que vivim amb caràcter universal, i és aquí on s’obre una llum d’esperança: arribar a sentir-nos tots una sola humanitat des de l’experiència de la vulnerabilitat compartida.

La paraula «reconciliació» és un terme polisèmic que pot ser abordat des de perspectives diverses: religiosa, ètica, política i jurídica. L’autor es centra en aquest text en la perspectiva religiosa i en la versió cristiana, situant-se clarament en la posició de les víctimes. D’allà en sorgeixen les preguntes que recorren totes aquestes pàgines: hi ha un Déu que reconciliï i ens reconciliï amb les víctimes del nostre món? Si és que sí, com és aquesta reconciliació?, en què consisteix?, com ens concerneix als cristians?

La reconciliació se’ns presenta com una realitat de difícil acceptació en el nostre context sociocultural i això, entre altres coses, perquè elements –com, per exemple, el penediment, l’autocrítica, la culpa, el perdó o la veritat– que es troben en la base de la seva comprensió teòrica i la seva realització pràctica, no formen part del corrent dominant del nostre entorn. A partir de l'experiència del País Basc, els autors desenvolupen en aquest quadern la seva proposta que té en la perspectiva de les víctimes el punt de partida necessari per a una autèntica justícia i reconciliació. 

Tot el sistema capitalista ha funcionat amb una idea força: la necessitat d’un creixement econòmic expansiu i constant. Un creixement sense límits que s’ha convertit en un imperatiu per poder aconseguir el màxim benefici. En aquest quadern s’intenta esbrinar què tenen en comú les propostes d’alternatives socials i econòmiques de caràcter ecològic i «decreixentista» que qüestionen el sistema capitalista actual. Arrel de l’encíclica Laudato si’ aquestes propostes de “viure amb menys per a viure millor” ja no haurien de ser alienes ni al pensament ni a la pràctica cristiana.