José Laguna reflexiona sobre la vulnerabilitat i la cura com a horitzó polític

La pandèmia del Covid ens ha imposat l’experiència de la vulnerabilitat compartida i de la necessitat de cuidar i de ser cuidat per l’altre. Aquesta és una de les intuïcions fonamentals d’aquest escrit tot i haver estat escrit abans del drama generat pel virus. José Laguna és un home casat, amb família, músic i també teòleg. Aquesta combinació li permet fer una teologia allunyada de l’estil academicista i molt propera a l’experiència existencial de l’ésser humà actual. La seva teologia camina sempre de la mà de la vida mateixa de Jesús relatada als evangelis, arrencant molt sovint les seves reflexions a partir de les paràboles de Jesús. Els escrits de José Laguna aconsegueixen que la vida i la paraula de Jesús siguin significatives especialment per als pobres d’avui dia. L’Evangeli és principalment bona notícia per a ells i distopia per als rics (cf. Ai de vosaltres! Distopías evangèliques, CJ, n. 181). El quadern Vulnerables. La cura com a horitzó polític que vam presentar connecta amb alguns punts que ja assenyalava en Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat (CJ, n. 172), amb un títol suggerint una cristologia del que carrega amb la creu del món. El “carregar” la realitat queda aquí expressat com “tenir-ne cura” intentant portar-ho al terreny polític i social. D’aquí el subtítol: “La cura com a horitzó polític”.

José Laguna proposa canviar radicalment l’antropologia desenvolupada durant la modernitat occidental, sobre la qual han estat construïts els seus models polítics i econòmics. De fet, la seva proposta inverteix completament aquesta antropologia. L’ideal del ésser humà ha estat el d’un “individu sobirà absolut sobre la seva vida i els seus béns”, un ésser autosuficient que decideix quin tipus de relació tenir amb altres éssers totalment independents també. El paradigma proposat per la modernitat és el de l’autosuficiència i la total independència dels altres: no necessitar res ni de ningú es proposa com a ideal de la vida autorrealizada. En conseqüència, diu, “infància, vellesa o malaltia seran considerats moments deficitaris a superar”. Però la realitat ens desmunta aquest miratge. No només mai no hem estat autosuficients sinó que “ens desenvolupem gràcies a l’ajuda dels nostres semblants i som una espècie animal especialment fràgil, condemnada a la inexistència sense les cures alienes”. L’evidència és, doncs, la de la comuna vulnerabilitat. Laguna denuncia que si bé el relat del autosuficiència ha portat a la protecció dels individus, “l’emergència de nous subjectes vulnerables no troba discurs jurídic ni polític” que els empari. La cura queda relegada a l’àmbit privat, voluntari i gratuït.

José Laguna sol recolzar les seves tesis en suggerents interpretacions de la Bíblia que són alhora denúncia de les interpretacions esbiaixades (des del punt de vista del patriarcat o dels rics) que han rebut. En aquest cas proposa una relectura del relat d’Adam i Eva per alliberar-lo de la interpretació que ha justificat durant molt de temps “la reclusió de la dona en la semàntica de la vulnerabilitat (cos, fragilitat, sofriment, mort, pecat, seducció, vici… )”, fent de l’home el prototip de la humanitat. Atès que la vulnerabilitat afecta especialment el cos, dedica moltes pàgines a reflexionar sobre els cossos ocultats d’Adam i Eva, sobre el cos autosuficient i solitari de l’home idealitzat per Leonardo en el seu Home de Vitruvi, i sobre els cossos vulnerables d’uns homínids d’Atapuerca que només van poder viure alguns anys perquè algú els va cuidar. D’aquesta manera Laguna ens confronta amb la nostra pròpia vulnerabilitat essencial i denuncia, juntament amb el papa Francesc, la cultura del descart.

Podeu descarregar-vos el quadern aquí.

També podeu col·laborar econòmicament i fer arribar la veu de Cristianisme i Justícia encara més lluny.