Des de fa anys s’ha anat instal·lanten la consciència de la nostra societat la convicció que una profunda crisi afecta l’Església catòlica. Per a uns, això vindria a confirmar la fi del cristianisme. Per a d’altres, seria el que hom ha anat qualificant com “hivern eclesial” (K. Rahner), “retorn als baluards”1, cop d’estat dels anomenats “teocons”, o, reprenent una castissa expressió teresiana, “tiempos recios”.