En referència al Tercer món, estem acostumats que la gent que ve d’aquelles terres sempre ens demani coses: diners, personal, ajuda... Aquesta col·laboració és sempre necessària, però avui -expressa l'autor- no voldria demanar, sinó oferir, donar, agrair... “No tenim ni or ni plata. El nostre do, el que el Tercer món pot oferir als països rics, és la seva mateixa pobresa, és el clam dels països pobres, els seus interrogants, els seus problemes, a semblança del que els nens poden donar al món dels adults, que no és maduresa, ni força, ni experiència, sinó la seva pròpia visió del món des de la seva debilitat i la seva impotència”. I aquest oferiment és interpel·lant. Com s’ha escrit, l’únic sagrament absolutament necessari és el sagrament dels pobres. Però és un sagrament dur, amarg, gens agradable a la nostra sensibilitat.