Modernitat i postmodernitat

«El cristianisme ha de donar raó de la seva esperança a qui li ho demani, siguin quines siguin les circumstàncies històriques i l’estat d’ànim amb què culturalment afronti el futur. Però en cap cas les característiques, favorables o no a l’esperança intrahistòrica, poden condicionar el contingut de la virtut teologal de l’esperança, perquè depèn exclusivament de la promesa de Déu». És d’aquesta esperança cristiana i de les seves raons que ens parla F. J. Vitoria en aquest deliciós quadern, un quadern que pot donar-nos una mica de llum en temps d’incertesa i de foscor.

Aquest quadern va sobre la conversa, sobre les seves condicions de possibilitat en un món on la distracció i la dispersió l'han empobrit fins a límits que ni podíem sospitar. I el marc o la tradició des del qual l'autor en parla és el de l'espiritualitat ignasiana, una espiritualitat que té precisament en la conversa el seu lloc central. I és que com diu l'autor "El primer requeriment per a la conversa espiritual és escoltar. Escoltar a fons, adonar-se de l’altre i de la seva presència, compadir-se i no passar de llarg. I després preguntar.

Publiquem en format de quadern virtual aquest text pòstum i inèdit d'en Víctor Codina, que va acabar d'escriure uns mesos abans de la seva mort, gairebé com un testament. No és fàcil assenyalar el gènere literari d'aquest quadern. És història de la teologia des del Concili Vaticà II (1962-1965) fins al dia d'avui. Però no és una simple història sistemàtica dels seixanta anys del postconcili, sinó una teologia narrativa i personal. Són pàgines en les quals narra la trobada amb diverses persones i col·lectius que simbolitzen diversos moments de l'Església postconciliar.

Aquest quadern parla d’una trobada apassionant: la de Crist i el cristianisme amb la cultura i les cultures. Una trobada complexa d’on ningú en sortirà igual: ni la cultura serà la mateixa després de trobar-se amb l’Evangeli, ni el cristianisme roman intacte en relacionar-se amb la cultura. No tan sols es tracta de reconèixer com l’Esperit de Jesús està actiu i present en la cultura, ni de la funció crítica que hi té sempre l’Evangeli. El mateix misteri de Crist converteix el cristianisme en una religió de diàleg, necessitada de l’alteritat de l’altre, mai del tot completa.

A finals del 2022 es va donar a conèixer al gran públic l’anomenat ChatGPT, un software programat per reproduir el llenguatge humà amb la capacitat de donar resposta a qualsevol pregunta que se li plantegi. El fet que aquest software hagi après a donar respostes no prefixades ha posat l’expressió intel·ligència artificial (IA) en boca de tothom. Tenim una eina capaç d’escriure des d’un poema romàntic inèdit a l’estil de Goethe fins a un treball acadèmic comparant dos autors que fins ara no s’havien estudiat mai junts, i fer-ho millor que el 99% dels mortals.

El títol d’aquest quadern posa de costat dues paraules, democràcia i cultura, que es donen suport mútuament com caminants esgotats a mig camí. El cansament de la primera paraula és degut al fet que designa una realitat desfigurada, erosionada en els seus fonaments per la globalització econòmica, el poder de les grans empreses, la tecnopolítica i el populisme. La segona perquè ha perdut manxa crítica i utòpica en deixar de ser un noble ideal i un antídot contra el poder i passar a ser vassalla seva.

Per què hem assumit que saltar-se els límits imposats per la natura i els costums socials és correcte, bo i desitjable? Quines conseqüències per les nostres vides està tenint l’assumpció acrítica d’una mentalitat tecnològica? Hi ha alguna manera de sortir d’aquest laberint? Aquestes son algunes de les preguntes que es planteja l’autor d’aquest quadern, escrit des de la filosofia i intentant a anar a les arrels d’una qüestió que no només és tècnica o científica, sinó que afecta a allò més central de la condició humana. 

Contradient el tòpic que afirma que plorar no serveix de res, aquest quadern que us presentem afirma que, en el context actual de globalització neoliberal indolent, l’expressió pública del patiment constitueix una crítica política imprescindible. I això passa perquè quan plorem no tan sols descobrim als altres la nostra aflicció interna, si plorem al costat d’uns altres i per uns altres podem convertir el plor en un signe d’empatia, protesta, crítica, clam o resistència.

Segrest, tothom entén el que significa. És apropiar-se d’algú o d’alguna cosa, fer desaparèixer algú o alguna cosa, amb un interès. El segrest de la veritat, doncs, què vol dir? Què ha desaparegut? La veritat. I aquesta desaparició dona lloc a l’absència de veritat, a la postveritat. Si ens han robat la veritat, el que queda és allò que ve després de la veritat. I això, si ho pensem, és estrany. En certa mesura, és una opció pitjor que la de la simple mentida.

Aquesta publicació, en paraules del autor, vol contribuir a elaborar el nou paradigma de la vulnerabilitat, un paradigma crític amb els relats que han configurat la cosmovisió occidental de l’autosuficiència i l’oblit del cos. Partint d’un moment deconstructiu previ el quadern proposa crear retòriques «somatopolítiques» que, des de la semàntica universal de la vulnerabilitat, posin en el centre de la praxi social l’exigència ètica de la responsabilitat i la reivindicació política de la cura.