Gènere i feminisme

Poc després que en 2017 el Me too denunciés la violència contra les dones en el món civil, el moviment feminista va esdevenir també una veu profètica dins l’Església. Diverses iniciatives eclesials han anat vertebrant una resposta a la ferida i el patiment que genera la discriminació estructural. I el març de 2020 ja teníem al carrer noves manifestacions públiques a favor de la dignitat i la igualtat de les dones a l’Església.
Sense intel·ligència pastoral no es pot captar el potencial regenerador d’aquests moviments. 
 

La majoria de joves africans que migren a Europa no poden obtenir visats, la qual cosa provoca que els desplaçaments s’hagin de fer al marge de canals legals i amb un cost econòmic i uns riscos molt elevats. El trànsit és ple de víctimes de la migració que perden la vida intentant-ho. Entre les persones que aconsegueixen arribar a Europa, hi ha dones, algunes de les quals mares, que arriben a les costes canàries amb fills petits nascuts al seu país d’origen o concebuts durant el viatge. Constitueixen un perfil molt poc conegut, amb característiques i necessitats específiques.

«Per què ha estat tan difícil per a l’església catòlica acostar-se a les persones LGTBIQ+? Per què l’Església està tan endarrerida respecte de les organitzacions seculars, i fins i tot d’altres esglésies, que han fet que aquesta comunitat se senti més benvinguda? I per què l’església és tan lenta a l’hora d’intentar ajudar i protegir un grup de persones que sovint corre el risc de sofrir assetjament, pallisses i violència? Per què és tan difícil per als catòlics veure les persones LGTBIQ+ com a fills estimats de Déu?

L’ecofeminisme i l’economia feminista han tret les atencions de l’espai del que és íntim per situar-les a la plaça pública, ha fet que es revolucionessin, i que es passés de la ciutadania a la «cuidadania», és a dir, un sistema de relacions i reorganització social que posa en el centre la sostenibilitat de la vida i l’atenció com una categoria relacional i política sense la qual la vida no és possible.

La qüestió de la dona i del femení torna a escena, tant en el món seglar com en l’eclesial. ¿És perquè les dones assumeixen papers destacats en un món convuls, violent i bellugadís? ¿És perquè el papa Francesc reprèn aquest tema una i altra vegada? Sigui pel motiu que sigui, en aquest moment, quan el món, com un tot, es troba immers en la violència i afronta tants problemes econòmics, polítics i socials, hi ha la sensació més o menys estesa que la dona pot ser una protagonista important en els processos de canvi.

Jorge Riechmann, parla del segle XXI com el “Segle de la Gran Prova”, un segle on ens hi podem jugar el futur del planeta i la supervivència com a espècie. Davant d’això, des de la filosofia, la teologia i l’ecofeminisme,  els autors es plantegen si és possible endegar un curs civilitzador diferent, que cerqui altres metes i fomenti uns altres valors: acollir l’estrany, tenir cura del que és fràgil, fer les paus amb la natura i acceptar-nos  com els éssers vulnerables  i mortals que som.

Després de trenta-cinc anys, Cristianisme i Justícia arriba al quadern número 200. La nostra intenció ha estat sempre la d’oferir un relat esperan­çador que alimenti l’aspiració, compartida per molts, d'un món més just i fratern. Fidels a aquesta aspiració i a una realitat que ens interpel·la, el present quadern vol ser un clar reflex del treball en equip que caracteritza el nostre centre i una bona guia d'aquells reptes que marcaran la reflexió present i futura de Cristianisme i Justícia.

Dones israelianes i palestines treballen conjuntament des de fa anys per assolir la pau a Palestina. En carta al Parlament Europeu demanen ser escoltades. Davant la incapacitat dels homes per a resoldre conflictes, són les dones les qui aporten seny a la dura realitat del Pròxim Orient. Clamen pel respecte als drets de totes les persones i el dret a gaudir dels recursos de la seva terra. Volen que els seus fills tinguin estat, dignitat i drets, no que lluitin per ells. Volen ser escoltades. Volen ser llavor de pau. 

La Marxa de les dones, a iniciativa del Quebec, ha assolit un gran èxit de mobilització i ha lliurat una carta, recolzada per 5.000.000 de signatures, al secretari de l’ONU, K. Annan. Es posava en evidència que la dona és la gran damnificada per la globalització i que és la més afectada per la pobresa i la violència. També el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre treballa per reduir les diferències al món i cerca alternatives a l’economia i a la política actuals. 

La feminització de la pobresa ha estat amagada durant molt de temps ja que, quan s’analitzaven les situacions de pobresa o exclusió social, no s’incloïa la variable de gènere. La dificultat  d’accés a l’educació, a la terra i al crèdit, o la més gran precarietat i vulnerabilitat en el mercat laboral, són factors que contri­bueixen a l’empobriment de les dones i a afirmar que «la pobresa té rostre de dona». Cal donar visibilitat a aquest fenomen i entendre com el gènere influeix en el risc de patir pobresa.