Espiritualitat ignasiana

Resar amb els sentits és una de les propostes que es fan en el marc dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi (EE). La conveniència de conèixer, desenvolupar i oferir aquesta manera de pregar prové del fet que es recolza en la mil·lenària tradició espiritual cristiana i que la trobem ben present en tot el recorregut dels EE. Una llarga llista d’autors han estudiat i aprofundit l’ús dels sentits en la pregària i han esbrinat com s’hi utilitza la potència dels sentits espirituals de manera coordinada amb els sentits corporals.

Marta Millà i Josep Mª Rambla van resseguir amb la càmera la llera del riu Cardener des de les seves fonts. Es el riu que banya Manresa i els llocs on sant Ignasi va tenir la seva experiència espiritual. La gravació vol esdevenir una icona, un espai de contemplació. Per ajudar aquesta contemplació han elaborat un quadern de treball que és el que hem publicat com a Extra de la col·lecció EIDES. Us convidem a descarregar-lo i a seguir a través de les seves pautes la llera del Cardener.   

El títol d’aquest quadern, «Jo sol, què puc ser?», és una expressió que surt en el número 58 del text dels Exercicis Espirituals. El «jo sol» no fa al·lusió a una solitud física –«estic sol»– o psicològica –«em sento sol»– sinó a una opció vital: «per i amb les meves pròpies forces», «sense necessitat de Déu per a res». Una pretensió marcada per la cobdícia i l’arrogància que s’acaben convertint en l’arrel del pecat –personal i estructural– i en l’arrel dels desordres d’un mateix. Precisament a través dels exercicis d’aquesta primera setmana, s’intenta ajudar l’exercitant a percebre la mentida amagada en aquesta arrogància: sol, sense Déu, res pot ésser i res és, perquè  l’ésser humà ha estat creat/estimat precisament per viure la relació amb Déu en tot. 

En aquest nº 100 dels quaderns EIDES trobareu a dotze joves conversant per parelles sobre  espiritualitat, religió, comunitat, pregària, fraternitat, fe, ego, natura, Esperit, amor, buit, alliberament, cristianisme, serenor, pèrdua, superficialitat, quotidià, sacrifici, agraïment, pressa, islam, silenci, Regne de Déu, transformació, dolor, bondat, por, testimoni, Jesús, creences, parella, compassió, família,....

El cristianisme, que és seguiment de Crist, consisteix en una vida, tota, convertida en un veritable culte. I no es redueix als actes pròpiament religiosos, com la pregària o els sagraments, sinó que tota l’existència del cristià s’ha de convertir en un manera de viure per a Déu. La secularitat, entesa com la condició humana i mundana de la nostra vida, és la substància del viure cristià. Per a prendre consciència d’això, dues contemplacions ignasianes (la de la vida oculta de Jesús i la Contemplació per aconseguir amor) ens hi poden ajudar: contemplant els anys de vida normal i corrent de Jesús contemplem una manera simplement humana de viure oberta al Pare enmig de la gent; en la Contemplació per assolir amor disposem d’una mistagògia per viure l’opacitat del que és humà i mundà amb tota la riquesa mística de la humanitat de Crist. Viure aquestes dues meditacions coma una de sola, és el que ens proposa aquest quadern.

Fa cinc-cents anys, la vigília del 25 de març de 1522, un home jove va abandonar tots el seus vestits i armes per vestir-se del Crist. Amb aquest gest deixava enrere una vida i n’encetava una altra, que el portaria molt més enllà d’on estava determinat a arribar. En el marc de la celebració «Ignatius 500», Cristianisme i Justícia-EIDES ha volgut fer memòria d’aquesta conversió amb un curs titulat «De la ferida al cor del món. Testimonis de conversió, avui», realitzat a Barcelona la tardor del 2021. Les conferències i els testimonis escoltats en el curs descriuen la densitat espiritual i la vigència d’aquella transformació personal, i la mostren com un referent de l’ineludible procés de tota vida compromesa en la construcció d’un món més humà. Aquest quadern en recull les aportacions que s’hi van fer.

Aquest quadern parteix de l'experiència pràctica dels Exercicis a la vida quotidiana que s'ofereixen a Catalunya des de fa anys i en els quals han participat centenars de persones. Durant tres recessos els exercitants aprofundeixen en els aspectes més metodològics dels exercicis. Aquest quadern respon al primer recés introductori on es comença presentant les beceroles de la pregària i del camí proposat per sant Ignasi: on fer la pregària, quan temps dedicar-li, amb quin contingut.... Una eina pràctica tant per a acompanyants com per a exercitants. 

Presentem en aquest quadern fragments d’algunes de les  cartes que l’autor solia utilitzar quan proposava els Exercicis espirituals, a manera d’orientacions per a l’oració personal. Les cartes de PPH realment tenen sabor d’altiplà bolivià, perquè aquest era «el seu lloc al món», on viure, compartir, resar, pensar, treballar, servir… PPH convida a desitjar Déu mateix, Amor que davalla fins allò de més baix i ínfim. Demana la sensibilitat per deixar-se trobar per Ell, per trobar-lo entre les persones oblidades i crucificades de la terra, just allà on es fa més present i on desitja ser trobat. I una vegada atrapat per l’Amor que davalla, que és ple i concret en Jesús el Crist, demana desitjar seguir-lo en el seu projecte de vida abundant per a tothom, posant-se al servei de la Vida.

El text que teniu entre mans és una adaptació del mes d’Exercicis que el jesuïta i teòleg Ferran Manresa va proposar fa anys i de forma personalitzada en un acompanyament espiritual a Bolívia. Com a homenatge a qui fou mestre i amic, en Carles Marcet ha adaptat aquest material immens per tal que fos possible presentar-lo en l’espai d’aquest quadern, reconvertint-lo en un procés de vuit dies d’exercicis. I tot això amb l’esperança que pugui ajudar exercitants i exercitadors a facilitar la trobada personal amb el Déu «sempre més gran». 

La frase que dona nom a aquesta publicació la trobem a sant Pau quan diu: «Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill» (Gal 4,4); o «Ens ha fet conèixer el misteri del seu designi, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud del temps» (Ef 1,9-10). A partir d’aquesta expressió l’autor es formula directament aquesta pregunta: Avui, Pau ho podria escriure, això? O, encara d’una manera més clara: Nosaltres, el podem entendre? La resposta, encara que no ho sembli, toca el moll de l’os de la nostra vida.