Qui fou Lluis Espinal?

Estem a finals dels anys 70. Bolívia és un país meravellós, situal al cor geogràfic d'Amèrica del Sud. Però la seva gran riquesa humana i material es troba sotmesa als interessos d'unes minories nacionals i estrangeres que han empobrit la majoria del país i l'han convertit en escenari de continus cops i contracops militars. L'Església, per la seva banda, acostumada al règim de cristiandat i a beneïr més que no a profetitzar, des de Medellín està obrint els ulls a la nova tasca d'alliberament que li exigeix l'evangeli.

En aquest context humà i eclesial, típicament llatinoamericà, desenvolupà els millors anys de la seva vida i va morir Lluís Espinal.

Havia nascut al poble català de St. Fruitós de Bages, prop de Manresa, el 1932, i havia ingressat a la Companyia de Jesús el 1949. Acabada la seva formació sacerdotal, va estudiar Periodisme i Medis Audiovisuals a Bèrgam (Itàlia). Després de dos anys de treball a T.V.E. i de crítica de cinema a Barcelona, el 68 marxa a Bolívia, on va viure dotze anys, fins a la seva mort. Nacionalitzat bolivià (1970), tota la seva vida es consagra a la critica de la producció cinematogràfica, a la TV, a la radio i al periodisme. Col·labora a Radio Fides, als diaris ''Presencia” i ''Ultima hora" de La Paz, produí diversos curtmetratges per a la Televisió Boliviana, forma part del grup productor cinematogràfic Ukamau, escriví deu llibres sobre cinema, fou professor de Medis de comunicació social de les Universitats Major de San Andrés i Catòlica de La Paz, i des del 79 dirigia el setmanari '“Aquí”. El 21 de març de 1980 fou segrestat a mitja nit, torturat i assassinat per un grup de paramilitars. Dos dies després era assassinat a San Salvador Monsenyor Oscar Romero.

Aquest home, dotat d'una especial sensibilitat artística i poètica (essent estudiant havia descobert i traduït els poemes de l’anglès Hopkins). no es limità a ser un professional dels mitjans de comunicació, sinó que en va fer l’instrument del seu servei al poble, desesperançat i sense veu, de Bolívia. L’experiència de la dictadura franquista que havia patit a Espanya, i sobretot, la seva integritat personal i un elemental sentit de la justícia, el convertiren en profeta de la llibertat i l'esperança.

Es trobà en una cruïlla ben definida: entre la mort i la vida, entre els ídols del poder que causen la mort i la vida del poble amenaçada. I optà per la vida i el Déu de la vida. La seva paraula es consagrà a exorcitzar els déus de la mort i a potenciar la fe en la vida. I això amb una radicalitat i una coherència tal, que el portaren a lliurar la seva vida pel poble, fent d’ella el gest existencial que verificava la sinceritat de les seves paraules.

Pregària "Gastar la vida" de Lluís Espinal

El Senyor Jesús ha dit: “Qui vulgui reservar la seva vida, la perdrà;
i, qui la gasti per mi, la retrobarà en la vida eterna”.
Però, a nosaltres ens fa por gastar la vida, entregar-la sense reserves.
Un terrible instint de conservació ens reclou en l’egoisme, 
i ens atenalla, quan volem jugar-nos la vida.
A tot arreu, ens fem assegurances, per tal d’estalviar-nos els riscos... 
I, sobretot, som covards...

Senyor Jesús, ens fa por gastar la vida.
Però, Tu, la vida ens la dónes perquè la gastem; 
i no ens la podem reservar en un egoisme estèril.
Gastar la vida és treballar pels altres, encara que no paguin; 
fer un favor a aquell que no ens el retorna.
Gastar la vida és llançar-se al fracàs, si cal, sense falses prudències. 
És cremar les naus en bé del proïsme.
Som torxes que únicament tenim sentit quan ens cremem; 
únicament aleshores serem llum.
Allibera’ns de la prudència covarda, 
que ens fa estalviar el sacrifici i que cerca la seguretat.

Gastar la vida no es fa amb gestos ampul·losos ni amb falsa teatralitat.
La vida es dóna senzillament, sense publicitat, com l’aigua que vessa, 
com la mare que dóna el pit al nen, com la suor humil del sembrador.
Entrena’ns, Senyor, a llançar-nos a l’impossible, perquè, darrere l’impossible, 
hi ha la teva gràcia i la teva presència. No podem caure en el buit.
El futur és un enigma. El nostre camí s’endinsa en la boira.
Tanmateix, volem donar-nos, perquè tu estàs esperant, 
en la nit, amb mil ulls plens de llàgrimes.