Cultura i societat

L’economia capitalista és una necronomia, una economia contra la vida. Però aquest missatge té difícil encaix en unes comunitats (també en les cristianes) en les quals predominen (predominem) dones i homes de vida i mentalitat burgeses, a qui, en general, el capitalisme ja ens va bé. Afrontem, per tant, un problema de conversió, de canvi profund dels nostres cors, de metànoia. Que en termes sociològics exigirà desclassament (abandonar l’horitzó de futur burgès) i en termes econòmics decreixement i justícia global.

Aquest quadern parla d’una trobada apassionant: la de Crist i el cristianisme amb la cultura i les cultures. Una trobada complexa d’on ningú en sortirà igual: ni la cultura serà la mateixa després de trobar-se amb l’Evangeli, ni el cristianisme roman intacte en relacionar-se amb la cultura. No tan sols es tracta de reconèixer com l’Esperit de Jesús està actiu i present en la cultura, ni de la funció crítica que hi té sempre l’Evangeli. El mateix misteri de Crist converteix el cristianisme en una religió de diàleg, necessitada de l’alteritat de l’altre, mai del tot completa.

A finals del 2022 es va donar a conèixer al gran públic l’anomenat ChatGPT, un software programat per reproduir el llenguatge humà amb la capacitat de donar resposta a qualsevol pregunta que se li plantegi. El fet que aquest software hagi après a donar respostes no prefixades ha posat l’expressió intel·ligència artificial (IA) en boca de tothom. Tenim una eina capaç d’escriure des d’un poema romàntic inèdit a l’estil de Goethe fins a un treball acadèmic comparant dos autors que fins ara no s’havien estudiat mai junts, i fer-ho millor que el 99% dels mortals.

El títol d’aquest quadern posa de costat dues paraules, democràcia i cultura, que es donen suport mútuament com caminants esgotats a mig camí. El cansament de la primera paraula és degut al fet que designa una realitat desfigurada, erosionada en els seus fonaments per la globalització econòmica, el poder de les grans empreses, la tecnopolítica i el populisme. La segona perquè ha perdut manxa crítica i utòpica en deixar de ser un noble ideal i un antídot contra el poder i passar a ser vassalla seva.

Per què hem assumit que saltar-se els límits imposats per la natura i els costums socials és correcte, bo i desitjable? Quines conseqüències per les nostres vides està tenint l’assumpció acrítica d’una mentalitat tecnològica? Hi ha alguna manera de sortir d’aquest laberint? Aquestes son algunes de les preguntes que es planteja l’autor d’aquest quadern, escrit des de la filosofia i intentant a anar a les arrels d’una qüestió que no només és tècnica o científica, sinó que afecta a allò més central de la condició humana. 

En acabar aquest any 2021 i estrenar el 2022, ja no ens atrevim a fer servir grans paraules, sinó tan sols penúltimes paraules, dites amb temor i inseguretat, i pronunciades amb el desig d’ajudar. Penúltimes paraules que volen convidar a recuperar dos principis (realitat i esperança) que en el moment actual poden servir d’orientació per a la vida de persones, comunitats i institucions. No són principis nous: es nodreixen de la tradició que ha guiat els quaranta anys de vida del nostre centre d’estudis i que continuem reivindicant com a vàlids.

La pandèmia ha qüestionat el paradigma de l’autosuficiència sobre el qual reposava la nostra civilització i ha mostrat les grans limitacions que té el sistema econòmic en què ens basem a l’hora de garantir els drets bàsics de totes les persones, especialment d’aquelles que es troben en situació de vulnerabilitat. Passar pàgina ràpidament per oblidar aquest malson seria, en la nostra opinió, un error.

Parlar de desigualtat avui és parlar de segregació territorial. Si en l’època de més efervescència antifranquista molts professionals d’esquerres, militants de partits i cristians de base vivien o tenien presència diària i permanent als barris obrers, avui l’extrema dreta hi guanya posicions perquè el discurs i les  preocupacions dels partits i activistes d’esquerra se senten completament allunyades de la seva realitat. La distància física s’ha convertit en distància emocional, cultural i simbòlica, una situació que només es podrà revertir tornant als barris.

Segrest, tothom entén el que significa. És apropiar-se d’algú o d’alguna cosa, fer desaparèixer algú o alguna cosa, amb un interès. El segrest de la veritat, doncs, què vol dir? Què ha desaparegut? La veritat. I aquesta desaparició dona lloc a l’absència de veritat, a la postveritat. Si ens han robat la veritat, el que queda és allò que ve després de la veritat. I això, si ho pensem, és estrany. En certa mesura, és una opció pitjor que la de la simple mentida.

Vulnerabilitat, vinculació (per la nostra mútua dependència i solidaritat) i responsabilitat (o vigilància) són la base de la nostra condició d’humans i la clau per al nostre desenvolupament. Aquestes inicials (Vs) ens haurien de servir com una guia per llegir bé el nostre present i actuar d’una manera alhora universal i pràctica, tant a la feina com en tots els camps de la vida. Potser aquesta sigui la gran lliçó de la pandèmia.